"És el millor per a tots, avi. Els temps estan canviant. Les coses canvien, i també la forma de vida. Avui en dia, és el sector serveis el que importa, el que té més futur. Jo, ja veus, amb la feina als ferrocarrils ja vaig fent, però el meu fill, el teu nét, segur que tampoc seguirà els teus passos. Estic agraït al camp tot el que ens ha donat, ens ha sigut molt útil el temps que el vas treballar. Són molts esforços, però vas tirar endavant la familia i hem pogut gaudir de moltes coses gràcies a tu. Però ara ja no en fem res. A més, ens donen molts diners pel terreny. Penso que és una bona oferta, no la podem pas rebutjar. Mantenir aquest camp és egoïsme, quan amb els guanys de la venda faries feliços els teus fills, la teva familia. No pensaràs que t'hem portat de la residència temporalment, oi? No, et quedaràs amb nosaltres. T'estimem".
Aquestes darreres paraules del fill li van fer aixecar la mirada. No havien sonat en absolut sinceres. I el fill també ho va notar. Intentà arreglar la situació.
"Tu mateix, aqui tens el contracte. Penso que serà bo per a tots. Una inversió de futur".
Potser tenia raó. De fet, el futur que tenia el Sr. Pepet era molt poc. Potser viuria 4 anys més. I si passava dels 100 sortiria per tv3 rebent alguna que altra insígnia d'algun honorable per a l'Avi de Catalunya o alguna cosa així. Mentre pensava això, el seu fill restava expectant.
Finalment, el Sr. Pepet agafà el bolígraf, i veient la creu en llapis que el seu fill li havia deixat marcada, signà damunt.
Al fill se li van il.luminar els ulls.
"Gràcies, pare. Penso que has fet el millor per a tots". Agafà el paper i sortí de l'habitació.
"Vols dir que se n'ha adonat d'alguna cosa? - comentà la dona - Ni tan sols deu saber el que ha signat".
El vell va restar a l'habitació silenciosa, mentre una llàgrima queia per la seva galta, esperant que el temps, per fi, s'aturés.
Text: Lluís Grifé.
