Tornem al món...

Han passat moltes coses des d'aquell 17 de desembre de l'any passat, quan vaig actualitzar el blog per darrer cop. Una crisi en tots els sentits que m'ha fet experimentar moltes sensacions. De molt dolentes, però també de molt bones. I es en els moments dolents que t'adones qui realment esta al teu costat. Molts amics han tornat a aparèixer, amb alguns fins i tot no havia tingut contacte des de feia anys.


La frase tant manida de "Qui te un amic te un tresor" mai ha estat tant certa.

A tots els que tinc al costat i m'han demostrat que l'amistat es incondicional, no paga peatges, no passa per complir unes normes, no passa per condicions sinequanom, sinó que es dona amb el cor i l'entrega sense esperar res a canvi, que permet que sense parlar ho diguis tot, simplement amb una mirada o el saber que hi ets.

A l'amic no se'l canvia, se l'accepta com es. Amb els seus defectes i les seves virtuts. El fet d'acceptar a l'altre es a on l'amistat agafa la seva real dimensió.

Gracies per acceptar-me tal i com soc.

Va començar la meva aventura emocional amb la mort del pare, pocs dies després de la darrera publicació al blog. Va seguir una experiència que no li desitjo a ningú, i va acabar ahir, amb la mort de la mare d'una amiga meva. Potser amb aixo s'ha tancat un parèntesi.

Avui he tornat a la feina. Tot sembla que torna a ser normal.

Però jo ja no soc el mateix.