Quan una imatge es manipula.

Vaig assistir, com altres anys, tant al World Press Photo de Perpinyà, dintre del Visa Pour L’Image, com a la presentació que es va fer al desembre a Barcelona de la mateixa exposició.

 Ja porto diversos anys comentant amb un bon col·lega, amic i molt bon fotògraf, Marc Mallol, el tema del retoc extrem de les fotografies. En un camp com el publicitari o artístic es pot arribar a entendre, però de cap manera en el periodístic.

Aquest any crec que s’han superat a sí mateixos. Han presentat una imatge guanyadora que ja ratlla la irrealitat. Normalment, dintre del World Press Photo, es manipulen moltíssim les imatges. L’eina “perfilador” de Photoshop és la més utilitzada amb diferència, però s’acostuma a abusar de moltes altres eines i filtres.

I com a mostra, un botonet: adjunto la imatge guanyadora i a sota una altra que va fer un altre fotoperiodista, aquest darrer potser amb menys contactes:

Paul Hansen

Naamar Oman

Com veiem, la diferència és abismal. Així com Paul Hansen ens mostra la realitat totalment alterada a base de tota mena d’artefactes, Naaman Oran ha mostrat la REALITAT tal i com és. Segurament ha “revelat” la imatge, però és que qualsevol imatge RAW, que és així com s’anomena al negatiu digital, ha de passar per aquest procés, de la mateixa manera que es fa en procediments fotoquímics analògics. Tot i això, d’una imatge a l’altre hi ha una gran diferència: l’honradesa.

Fausto Podavini.

Prou ja d’abusar de filtres, qualsevol imatge susceptible de portar un mínim excés de retoc hauria de ser automàticament desqualificada.

No estic en contra del punt de vista que pot adoptar un fotoperiodista. De vegades, hi ha algun tema que pot ser tractat amb un cert toc artístic, com fan de vegades els fotoperiodistes amb sensibilitat. És el cas de Fausto Podavini sobre el tema de l’Alzheimer.

Les seves imatges s’han impregnat de l’enfermetat i de la sensació de compartir el dia a dia amb aquesta situació. El resultat és d'una força i una poesia indescriptible. I això sense ser escabrós ni extrem.

Crec firmement que el fotoperiodisme, arribat ja a la majoria d'edat en el món digital, hauria de reflexionar, i molt, sobre la seva feina. I el World Press Photo també. Aquesta no és la primera fotografia "ultrarretocada" que ha presentat i premiat sense cap problema. Fa anys que això s'hauria d'haver aturat.

John G. Morris

Aquest passat setembre, al Visa de Perpinyà, es van presentar unes fotografies de John C. Morris que em van deixar bocabadat. Imatges de la Segona Guerra Mundial que finalment no s'havien publicat. Imatges que parlaven per elles mateixes, no mostrant interrogatoris sense llums de flexo il.luminant cares, sinó interrogadors americans acuclillats davant els seus interrogats a un portal del carrer, tranquil.lament asseguts. I
cares de nens-soldat alemanys que suposo que en aquell moment no era bo mostrar a les càmeres. Molts d'aquests nens-soldats van morir obligats pel règim nazi, i ningú no va fer res, perquè eren l'enemic.
Això també ens mostra, més de 60 anys després, que tant important és el que es mostra com el que no.

Per cert: ahir vaig tornar a anar a visitar l'exposició que sobre Joan Colom es fa al MNAC. Molt recomanmable. Ah, i sense retocs gratuïts!

Lluís Grifé.

Enllaços:

Visa Pour l'Image
Was the 2013 World Press Photo of the year faked?
Naaman Omar photos.
Fausto Podavini fotografies.
John G. Morris
Joan Colom al MNAC